Afegir a preferits
Els Trabucayres van ser bandits de carretera al segle XIX. Van atacar i robar les diligències de la carretera de Perpinyà a Barcelona. Antics soldats caiguts de l'exèrcit carlí, eren violents i despietats.
El 1840, a la mort de Ferran VII, Don Carlos va voler instaurar la llei sàlica a Espanya per poder regnar en substitució de la regent Maria Cristina. Es va fer una guerra despietada entre els partidaris de Don Carlos, els carlins i els partidaris del Regent, els cristians.
Els assaltants de l'exèrcit carlí van terroritzar el Vallespir, d'allà van néixer els Trabucayres, anomenats així perquè estaven armats trànsit (trabucs). Aquests bandolers havien establert la seva seu a Las Illas, per la seva proximitat a la frontera espanyola i pel seu hàbit de contraban.
L'atac de la diligència
El 24 de febrer de 1845 van tramar un pla per atacar la diligència de Perpinyà que viatjava cap a Barcelona. L'endemà, a la nit, tretze homes van sortir de Las Illas en direcció a Girona. Tres dies després, cap a les 10 del vespre, la diligència que passava per un bosc situat entre Girona i Tordera, va ser aturada per un crit rotund en la nit silenciosa: “Halto! »
El cotxe es va aturar i els bandolers, armats fins a les dents, van fer sortir a tots els viatgers, els van fer seure a terra en rotllana, ordenant-los que llençassin pel mig tot el que tenien a sobre sota pena de ser afusellats al moment.
Després de brutalitzar els dos oficials espanyols que formaven part de la diligència i les dones, els bandolers van escollir tres homes que van deixar de banda i lligar: Don Ballber de Gérona, de 70 anys, Roger, banquer de Figueres, i Jean Massot, de 16 anys. un estudiant de Darnius.
Impossats i fins i tot molests per les súpliques de la senyora Massot, van conduir els seus tres presoners pel bosc.
Van ser necessaris dos dies de caminada per tornar al seu punt de partida.
L'endemà, Don Ballber, aclaparat pel cansament, es va deixar caure a la neu.
Durant un altercat amb soldats i gendarmes, Roger va intentar fugir i va ser assassinat amb un tret a la nuca.
Després d'aquests enfrontaments, els bandolers es van dividir en dos grups: un va marxar cap a Coustouges, l'altre, amb Massot, va marxar a refugiar-se a la cova de Bassagoda; érem l'1 d'abril de 1845.
El rescat
Des d'aquesta cova, Massot va escriure nombroses cartes a la seva mare per tal de convèncer-la de pagar els 65 francs de rescat. Però la desgraciada mare no disposava d'aquesta suma i els Trabucayre no es van dignar a respondre a aquests intents de negociació.
Mentrestant, es va establir un pla d'atac a banda i banda dels Pirineus per atrapar els bandolers en un vici.
Aquests últims, avisats per "Nas Ratat", un dels seus fidels receptors, van decidir refugiar-se al Mas de l'Aloy de Cortsavi. Però abans de marxar, havien de desfer-se del presoner que els molestava i que no els portaria cap rescat.
Va ser Trabucayre Matheu, conegut com “Xicolate”, l'home sanguinari, qui es va fer càrrec de l'assassinat. Es va dirigir a la cova de Bassagoda, acompanyat de dos còmplices, armat amb “el seu tallador d'escala elèctrica equipada amb un extrem de fulla de doble tall”. Era l'1 de maig de 1845.
Mas de l'Aloy
L'endemà els bandolers van arribar a Cortsavi a les 3 del matí. Es van passar al pagès d'Aloy com a joves que volien creuar la frontera.
El 5 de maig, els gendarmes i agents de duanes d'Arles-sur-Tech, avisats, van envoltar el Mas de l'Aloy. Quan van ser convocats per rendir-se, alguns bandits van intentar escapar. Van sonar trets. Michel Bosch va resultar ferit de mort. Va demanar confessar abans de morir. Quan la cosa estava feta, el capellà va exclamar en passar per davant dels presoners: "Guardeu-los bé, que són canalles!" »
Els bandolers van ser portats a la presó de Céret.
L'endemà, un jove pastor del Mas de l'Aloy, Joseph Courdomy, va descobrir una cistella al fenc amb dues espigues. Eren els de Massot, que Xicolate havia tallat. Aquest macabre descobriment va servir com a exposició durant el judici.
el judici
Els Trabucayre van ser traslladats de Céret a la presó de Sainte Claire de Perpinyà i el seu judici va durar un any. Quatre acusats foren condemnats a mort, dos d'ells a Céret, Jean Simon dit Coll Suspins, dit Tocabens, el cap, i Joseph Balme dit Sagals. Dos a Perpinyà, Jérôme Icazes dit Llaurens, i Joseph Matheu dit Xicolate.
Els altres van ser condemnats a anys de treballs forçats o presó criminal i exposició pública.
Els quatre bandolers van ser executats a finals de juny de 1846. Després d'haver-se penedit, van morir per tant a la guillotina.
Joseph Balme va exclamar mentre pujava al cadafal: "Viva Don Carlos, viva religion, yo mori carli!" »
A partir d'aleshores, el departament dels Pirineus Orientals va recuperar la tranquil·litat d'abans.
